Les atraccions que van funcionar al Parc d'Atraccions Montjuïc al llarg de la seva història, van tenir diversos origens segons l'època i les necessitats. Als primers temps, la gran majoria d'atraccions van ser adquirides de segona mà i van provindre del clausurat parc Coney Island de Caracas (Veneçuela), les quals eren de manufactura nordamericana en la seva pràctica totalitat. Ocasionalment, d'aquesta època també hi ha material originari de la llavors República Federal Alemanya i d'Itàlia. Aquest fet responia en primer lloc a realitzar una inversió prou ajustada, i en segon lloc perquè a Espanya no existia una indústria exclusiva que es dediqués a les atraccions mecàniques. Per tal de sobresortir pel damunt dels clàssics cavallets i autos de xoc va caldre buscar-los a fora. Aquest problema va seguir sent patent durant els primers anys del parc, quan en ocasions, algunes de les atraccions romanien massa temps sense servei davant l'inexistència de tècnics capacitats per a la seva reparació.
Arrel del canvi de mans del parc, durant el període 1973-1977 el parc patí una profunda remodelació que va clausurar totes les velles atraccions que no havien donat el resultat esperat o bé aquelles que el seu desgast ho aconsellava. El proveïment de nou material va provenir majoritàriament de l'empresa madrilenya Robles Bouso Atracciones, que ja feia un temps que treballava sota llicències estrangeres i també amb patents pròpies. En alguns casos, les velles atraccions es van conservar, i en d'altres es van substituïr per unitats idèntiques més evolucionades.
Als anys 80 i 90, tot i alguna excepció, no es van realitzar grans canvis d'atraccions donada la seva solidesa i bon estat de conservació. En els casos d'atraccions noves ja provenen d'una oferta molt més àmplia per part de les grans factories multinacionals, ja més d'acord amb els temps.
Per últim, comentar que en alguns casos, les atraccions van ser desmuntades un cop clausurat el parc, i que avui dia segueixen funcionant demostrant la solidesa i qualitat amb què foren construïdes.
Aquí es presenten les característiques d'algunes de les atraccions, a les quals aniràn afegit-se més segons es vagin investigant i confrontant noves dades:
HELICÓPTEROS (1966-1998)
Atracció construïda per l’empresa Allan Herschell Inc. (Buffalo, Nova York), sota el nom d’Hellicopters. Constava d’una plataforma circular amb un eix giratori central, al qual anaven penjats mitjançant uns braços mecànics vuit cabines per a dos passatgers en forma d’helicòpter. Aquests helicòpters tenien una característica forma ovoidal amb una hèlix fixa simulada al sostre y una cua amb una altra hèlix fixa. Els helicòpters anaven avançant de forma circular, i passant per un punt determinat, els braços s’enlairaven per tornar a descendre suaument.
Els Helicóteros a Montjuïc, a finals dels anys seixanta (arxiu Jaume Susany)
Com d’altres, aquesta atracció probablement provenia del Coney Island de Caracas, a on havia estat adquirida a finals dels anys 50. Una vegada traslladada a Montjuïc l’atracció va patir lleugeres modificacions com el repintat dels helicòpters amb diferents colors entre ells i la redecoració de la part central de la plataforma, continuant descoberta com als seus orígens. Posteriorment, amb la renovació general que patí el parc als anys setanta, l'atracció fou redecorada canviant el motiu central, que consistía en un con acolorit. per una nova figura que representava un ós que es rascava el cap. Els Helicópteros es mantigueren fins a la clausura del parc, al 1998. El seu emplaçament quedaria situat entre les Calesitas i la Montaña Rusa Infantil.
L'atracció renovada en una imatge del 1974 (arxiu Julio Baños)
AVIONCITOS, Aviones con Comando (1966-1974)
Atracció creada als E.U.A. per l’empresa Everly Aircraft Company als anys cinquanta sota el nom de Fly-o-Plane. Constava d’una plataforma circular amb un eix central giratori al qual hi anaven subjectats vuit braços mecànics articulats, als extrems dels quals hi anaven penjades unes cabines amb forma d’avió rabassut. En girar l’eix central, els avions s’enlairaven i accionant un comandament situat independentment a cada cabina que feia tensar uns cables, els avions basculaven cap a l’exterior quedant completament inclinats. Les obertures dels avions anaven protegides mitjaçant unes reixes de seguretat, característiques dels aparells d’aquesta marca. Originalment, el centre de l’eix anava decorat amb una petita esfera pintada amb bandes de colors de dalt a baix.
Com altres, probablement aquesta atracció provenia de Caracas, ja que el seu excessiu ús aconsellà de retirar-la amb la renovació de mitjans dels anys setanta.
Els Avioncitos, també coneguts com Aviones de Combate, al nivell superior del parc d'atraccions de Montjuïc al 1967 (arxiu Jaume Susany)
LOCO RATÓN (1966-1972)
El Loco Ratón fou durant la primera època del parc de Montjuïc una de les atraccions més populars. Era un tipus de muntanya russa classificada dins del que s’anomena Wild Mouse o Crazy Mouse, i que es caracteritza per un recorregut amb traçat especific, especialment les ziga-zagues continues amb corves molt tancades que ajudades per la velocitat donen al viatger la sensació de sortir-se del recorregut. Acaba el trajecte amb un seguit de rectes i corbes molt veloces. Els cotxes, independents, disposaven de dues places en fila i tenien una decoració que lleugerament recordava un ratolí. L’estructura, anava decorada amb un ratolí enorme de fiberglàs a sobre d’un rètol amb lletres enormes que deia “Loco Ratón”. Aquesta atracció provenía íntegrament del parc Coney Island de Caracas, a on també gaudia de molta popularitat. En arribar a Montjuïc, van ser afegides bombetes al llarg del recorregut i altres que formaven el nom de l’atracció, aconseguint un efecte espectacular quan es feia fosc. Donat que l’estructura pertany al primer model d’aquesta atracció patentat als Estats Units (les primeres patents dels Wild Mouse pertanyen a Anglaterra i Alemanya), podem assegurar que va ser construïda a Miami per l’empresa B.A. Schiff & Associates segons el model de l’any 1957. A Montjuïc va funcionar des del 1966 fins als volts del 1972, quan el seu desgast aconsellà donar-la de baixa. Possiblement romangué uns mesos inactiva, fins que fou desballestada i substituïda per una nova muntanya russa anomenada Ciclón.
-La realització d'aquesta fitxa no hauria estat possible sens el valuós ajut de Victor Canfield-
El director del parc, José Antonio Borges i l'alcalde de Barcelona Josep Mª Porcioles, van fer el primer viatge inaugural amb el Loco Ratón, al juny del 1966 (arxiu Huertas-Fabre)
A la dreta d'aquesta imatge, podem veure parcialment l'estructura del Loco Ratón, al 1972 (arxiu J. Gonzalvo)
MONTAÑA RUSA (1966-1970)
En primer lloc, cal no confondre la primitiva muntanya russa amb la que s’intal·laria uns anys després sota el nom de Ciclón. No es disposa de gaires dades sobre aquesta curiosa muntanya russa que funcionà a Montjuïc als seus inicis. Era d’una grandària considerable, la seva estructura era de fusta amb escaires de ferro i era tota pintada de blanc. A la zona més alta, disposava d’una mena de castellets decorats amb neons, provocant un efecte espectacular quan es feia fosc. Els cotxes, amb una capacitat per a quatre passatgers dividits en dos departaments, estaven pintats de colors llampants i diferents entre ells. Durant el seu funcionament a Montjuïc, l’instal·lació va patir diverses avaries, i la falta de tècnics especialistes en aquesta mena de maquinàries va ocasionar que en alguna ocasió romangués llargues temporades aturada. Així doncs, i amb la previsió d’instal·lar el nou model anomenat Ciclón, als primers anys setanta va ser desballestada. La seva ubicació es trobaria al nivell superior, a on uns quants anys després s’ubicaria el Boomerang.
El seu origen no és gens clar, encara que tot sembla apuntar que es tracta d'un model fabricat a Alemanya pel constructor Hugo Haase cap al 1909 sota el nom Figur 8 Bahn. Provenia de la llavors República Federal Alemanya, a on probablement va participar en innombrables fires itinerants, especialment l'Oktoberfest de Múnic. Sobta però, l'antiguitat de l'atracció i el fet de que fos instal·lada a Montjuïc amb prop de seixanta anys de servei.
Vista parcial del parc des del telefèric, a on es pot veure la imponent estructura de la primitiva muntanya russa a l'any 1972 (arxiu J. Gonzalvo)
La muntanya russa en ple funcionament, pels volts del 1968
EL CICLÓN (1970-1998)
Amb la retirada de les dues primitives muntanyes russes de Montjuïc, la de fusta i el Loco Ratón es va procedir a instal·lar l’enomenat Ciclón. Segons un disseny patentat als darrers anys seixanta per l’empresa Robles Bouso Atracciones (Leganés, Madrid), es tractava d’una estructura construïda per la mateixa emrpesa. Després d’una pujada pel sistema de cremallera, en un relatiu poc espai s’aconseguien dues importants rampes de baixada, i dues sèries d’espirals descendents que, amb la velocitat dels cotxes ressultava prou impressionant. L’estructura, feta en tub de ferro i escaires era tota pintada de blau clar, mentre que el recorregut dels raïls era vermell. A la majoria del recorregut, hi havia disposats una sèrie de fanals esfèrics que donaven ambient quan era fosc. A la zona d'accés, un cobert metàl·lic amb teulada de fibra feia les funcions d'estació, decorat amb bombetes i panells de colors de metacril·lat. Els cotxes, segons un disseny del mateix constructor, tenien una capacitat de quatre places disposades en dos departaments rematats amb skay negre i amb seients tapissats en vermell fosc. Les carrosseries, metàl·liques i de fibra, eren pintades en bicolor (estreps i exterior) i disposaven d’unes barres de subjecció cromades. Dos fars simulats i una calandra al seu davant completaven la decoració. L’èxit d’aquesta atracció aconseguí que se’n construïssin diversos exemplars, repartits dins i fora d’Espanya i quedant avui dia algunes unitats en marxa.
El Ciclón de Montjuïc funcionà des del 1970 fins al 1998, any en que fou retirat del parc a consequüència del seu tancament. No obstant, la seva trajectòria útil no acabà aqui, ja que fou revenuda al PP’s Park de Platja d’Aro a on, amb uns colors diferents i lleugeres modificacions dels cotxes continua funcionant actualment.
Imatge presa des del telefèric al 1994, a on pot veure's part de l'estructura del Ciclón (arxiu Jaume Susany)
En un moment del recorregut, podem veure l'aspecte dels cotxes del Ciclón (arxiu Guillem Huertas)
Actualment, el Ciclón segueix funcionant sota el mateix nom al PPS Park, a Platja D'Aro (Girona)
LÁTIGO INFANTIL (1966-1998)
Aquesta atracció constava de dos havia dos eixos centrats que feien girar dues plataformes circularsuna al costat de l’altra i unides exteriorment per una cadena o oruga mecànica. A aquesta oruga hi anaven fixats vuit eixos equidistants a l’extrem dels quals hi havia subjectats els seus respectius cotxets que lliscaven damunt d’una plataforma llisa mitjançant rodes boges. Al girar els dos eixos principals, posaven en moviment la oruga, que arrossegava els cotxets. Aquests, en arribar a les corbes dels extrems, patien una saccejada per, a continuació lliscar fins al següent extrem.
Inicialment, l’atracció era descoberta, tot i que amb els anys se li va afegir un cobert d’uralita suportada per unes columnes. Els cotxes tenien un sol compartiment amb cabuda per a dos viatgers, que durant la marxa anaven fortament subjectats per una barra. Pintats de colors vius i diferents entre ells, tenien forma circular amb motius cromats al seu voltant.
El Látigo Infantil havia estat construït per l’empresa W.F. Mangels als Estats Units sota la nomenclatura Kiddie Whip, i es tractava d'una versió infantil del model Whip, construït per la mateixa empresa. No hi ha dades de que fos adquirit de segona mà, i va funcionar al parc des dels seus inicis fins al seu tancament. La seva ubicació quedava just al costat de l'entrada de la sardana.
En aquesta imatge podem apreciar el Látigo Infantil els primers anys, quan encara era descoberta
Esquema del Látigo Infantil
NUEVA OLA (1966-1974)
Es tractava d’un tipus d’atracció clàssica als parcs d’atraccions arreu del món. Constava d’una plataforma fixa amb la superfície ondulada de forma radial, al bell mig de la qual hi havia un eix giratori del que anaven subjectats un total de vint barquetes de dues places cadascuna. Al funcionar, les barquetes eren arrossegades en sentit circular acusant la sinuositat de la superficie, de manera que donava la sensació d’anar avançant per damunt d’onades. Les barquetes anaven pintades en la seva part superior de colors llampants diferents entre si, mentre que a la part baixa totes eren de color blanc. Tenien dos fars al davant que s’encenien i una petita calandra que imitava la d’un cotxe. En estat d’origen, duia il·luminació als laterals de la base, i al centre una figura semblant a un sortidor format per bombetes. La part del darrera de l’atracció anava resguardada amb un seguit de mampares còncaves guarnides amb uns dibuixos d’estels alternats amb bombetes, a la vegada que tenien la funció de reflectir tota la lluminària central. Al centre de les mampares, un rètol lluminós anunciava el nom de l’atracció. El terra, de fusta envernissada, estava format per taulons units pels extrems i formant pentàgons concèntrics.
L’exemplar de Montjuïc, va ser fabricat a Múnic(Alemanya) pel constructor Helmut Zehle cap al 1964. Tot i que originalment l’atracció rebia el nom de Luftwipper, aqui va ser rebatejada amb el nom de Nueva Ola, i va ser adquirida pel parc completament nova. Casualitat o no, el nom de l’atracció Nueva Ola formava un joc de paraules que combinava les “ones” de l’atracció amb el nom que va rebre a iberoamèrica el moviment musical pop dels anys seixanta, tan de moda a l’època.
La Nueva Ola a Montjuïc, al 1967 (arxiu fotogràfic de Barcelona)
LE MANS (1966-1969?)
Es tractava d’una curiosa atracció consistent en un fòrum circular recobert de lona, d’uns deu metres de diàmetre i cobert per una carpa. Al seu interior, un motorista experimentat feia un seguit d’acrobàcies amb una moto de cross creant un curiós espectacle. El cert és que el motorista patia continus accidents a conseqüència de la perillositat de les seves acrobàcies, i als pocs anys es retirà. L’estructura continuà abandonada un temps fins que fou desmuntada. El seu emplaçament es trobava ubicat prop de l’entrada de la plaça del Dant, tot just a sobre de les Cuevas de Carmen Amaya, i pocs anys després l’espai fou ocupat pels anomenats Chocones Llobregat.
En aquesta imatge dels darrers anys seixanta podem veure el castellet que constituïa l'atracció Le Mans
TANQUES DE GUERRA (1966-1974)
Tot i que no es ténen gaires referències sobre aquesta atracció, sabem que l'empresa Allan Herschell Company va construir una atracció anomenada Tanks que constava de vuit cotxets amb forma exterior de carro de combat, que disposats radialment a un eix giratori rodaven damunt d’una plataforma circular fixa. Els vehicles tenien dues places i una mena de canó dirigible a la seva part frontal. Probablement l’atracció de Montjuïc anava coberta amb una lona similar a la d’uns cavallets. Després de la renovació dels anys 70, no tenim constància de la continuitat d’aquesta atracció a Montjuïc. El seu emplaçament seria prop de les Calesitas i del Carrusel Gigante, davant del Bar Frigo.
COCTELERA (1966-1973/74)
Aquesta atrevida atracció consistia en un eix vertical, a l’extrem superior del qual hi havia muntat un braç llarg en posició vertical i als extrems del qual hi havia penjades dues cabines allargades que tenien forma de carlinga d’avió, amb capacitat per a quatre passatgers disposats 2+2. Una anava pintada de blau i l'altra de vermell. El braç, subjecte per la seva part central girava a la manera d’una gegant hèlix, i durant la marxa, les cabines s’inclinaven lateralment uns vint graus. D’aquesta manera, el passatger es movia en cercle i inclinat sobre un dels costats. Les finestres de la cabina anaven recobertes amb reixeta metàl·lica. Aquesta atracció havía estat construida per l’empresa nordamericana Everly Aircraft Company als anys cinquanta sota el nom de Roll-o-Plane. Provenia, com d’altres, del desmantellament del Coney Island de Caracas a on funcionava amb el mateix nom, y el seu desgast provocà la seva clausura amb la renovació de Montjuïc del mitjans dels anys 70. Semblant al Martillo, l’origen de la patent d’aquesta atracció datada del 1935 és força curiós, ja que es basava en els simul·ladors construïts anys abans per la mateixa empresa i destinats a l’instrucció d’aviadors de l’exèrcit nordamericà.
Foto de fàbrica del Roll-o-Plane (Everly Aircraft Company)
La Coctelera als anys seixanta
MARTILLO (1966-1973/74)
El Martillo, semblant a la Coctelera, constava d’un eix vertical a l’extrem del qual hi havia subjectats de manera vertical dos braços pel seu bell mig mitjançant engranatges. En un extrem tenien un contrapés, mentre que a l’altre portaven penjada una cabina fixa allargada amb capacitat per a quatre passatgers cada una, segons la disposició 2+2. Ambdós braços giraven de manera vertical i en sentit contrari l’un de l’altre, de manera que de lluny semblaven dos grans martells. A la zona central, a on quedaven a la vista els enormes engranatges que feien girar els braços, venia originalment de fàbrica una enorme xapa rodona a on hi era retolat el nom de l’atracció. Aquesta unitat havia estat construïda als Estats Units per l’empresa Everly Aircraft Company a finals dels anys cinquanta, segons el model patentat el 1936 sota el nom de Loop-o-Plane. Igualment que altres atraccions, provenia del Coney Island de Caracas i va funcionar a Montjuïc fins a mitjans dels anys 70, quan el seu desgast aconsellà donar-la de baixa. Com la Coctelera, l’origen de la patent es basava en els simuladors construïts per la mateixa empresa destinats a l’instrucció d’aviadors de l’exèrcit nordamericà.
El Martillo a Montjuïc l'any 1968, situat al nivell mig i prop del Loco Ratón (arxiu Jaume Susany)
TORBELLINO (1966-1998)
Aquesta atracció consistia en una plataforma que anava unida per la part de sota a un braç inclinable. Dita plataforma, disposava al seu perímetre interior d’uns espais destinats als passatgers que, disposats dempeus quedaven fortament subjectats. Quan la màquina es posava en marxa, la plataforma girava amb força alhora que el braç l’aixecava, i l’efecte centrífug aixafava el passatger contra l’exterior de la plataforma, variable segons el punt d’inclinació i la velocitat. La plataforma anava decorada amb colors vius i d'origen quedaven a la vista els eixos radials de l'estructura. El centre, a on hi havia un guarniment de bombetes amb una forma que recordava un sortidor. Aquest, anava encerclat amb una barana de seguretat, deixant només la part exterior de la plataforma accessible als passatgers.
El Torbellino de Montjuïc fou fabricat als anys cinquanta als Estats Units per l’empresa Franz Hrubetz Co. sota el nom de Round Up, i fou adquirida per al Coney Island de Caracas. Una vegada a Montjuïc, va ser profundament reparada i van ser instal·lades una gran quantitat de bombetes i fluorescents de colors que provocaven un efecte molt espectacular en fer-se fosc. Malgrat que aquest model es fabricà durant molts anys amb petites modificacions, el Torbellino de Montjuïc funcionà fins al tancament del parc. Es tractava de la versió de fira, exactament igual a la versió fixa però amb la diferència de que anava equipada amb rodes. Això va facilitar que si bé en un inici es va ubicar al nivell superior, enfront del Zeppelin, també ocupés diversos altres llocs al llarg dels seus trenta-dos anys de servei a Montjuïc.
El Torbellino amb la plataforma completament aixecada, en una imatge del 1968
PULPO (1966-1974)
En realitat, el parc de Montjuïc va tenir dos atraccions sota el mateix nom, una de més antiga que va ser substituïda anys després per una versió més avançada. El Pulpo original consistía en una estructura de vuit braços mecànics dobles i articulats que partien radialment d’un eix central giratori. Els braços, a més de girar feien moviments verticals, i a l’extrem portava cadascun dues barquetes amb capacitat per a 2 passatgers que rotaven sobre si mateixes independentment l’una de l’altra. D’aquesta manera s’aconseguien tres moviments diferents (rotació, translació i moviment vertical) que, amb una capacitat total de 32 passatgers, la convertien en una de les atraccions més emocionants.
El Pulpo de Montjuïc, havia estat construït als Estats Units per l’empresa Everly Aircraft Company cap al 1963 amb el nom Octopus, i estava basada en el perfeccionament d'un primitiu model patentat al 1938, de manera que va ser adquirit nou pel parc d’atraccions de Montjuïc, i va ser instal·lat entre la primera nòria i el Bar Coca-Cola. El seu progressiu desgast motivà la seva substitució per una unitat més moderna cap al 1974.
En aquest dibuix del constructor Everly Aircraft podem observar un model de Pulpo com el que hi va haver a Montjuïc (arxiu Jaume Susany)
PULPO (1974-1998)
El segon Pulpo de què va disposar el parc de Montjuïc era més evolucionat que el primer, i bàsicament seguia tenint similars estructura i moviments que l’anterior (rotació, translació i moviment vertical). Entre les diferències, a més de funcionar a més velocitat, ara ja estava muntat sobre una tarima circular i decorat amb una figura verda que representava un enorme pop il·luminat que, en el cas de Montjuïc, estava caracteritzat amb un rictus malèvol. Tenia vuit braços decorats que representaven els tentacles amb finalitat decorativa, més vuit braços mecànics, muntats alternativament. Els mecànics, menys aparatosos que al model antic, disposaven als seus extrems de quatre barquetes que giraven en sentit contrari al de l’atracció complerta, assolint una capacitat màxima de 64 passatgers. Les barquetes també estaven caracteritzades amb una enorme cara enfadada.
Havia estat construït a Leganés per l’empresa madrilenya Robles Bouso Atracciones, S.A. sota una patent desenvolupada per la mateixa empresa cap al 1973. Robles Bouso va construïr desenes d’unitats d’aquesta atracció que van ser instalades dins i fora d’Espanya, tant en la seva versió fixa per a parcs, com desmuntable per a fires itinerants. Moltes d’aquestes unitats continuen avui dia funcionant. Es desconeix què es va fer del Pulpo un cop tancat el parc de Montjuïc, i una de les opcions més probables és que fos definitivament desballestat.
El segon Pulpo que va haver-hi a Montjuïc, a finals dels anys 90 (arxiu El Periódico)
ZEPPELIN (1966-1973)
El Zeppelin era una atracció tranquila per gaudir de la panoràmica. Consistia en un eix central del qual sortien quatre braços mòbils i a l’extrem de cadascun del qual penjava una barqueta amb forma de zepelí. En posar-se en marxa l’atracció, l’eix es posava en moviment fent girar les barquetes com en uns cavallets, alhora que els braços s’alçaven i deixaven suspeses les barquetes. Quan fou adquirida, l'atracció tenia el centre decorat amb plafons en els que hi havia representats diversos models d'avions sota una mena de bandera d'escacs en vermell. Durant els primers temps del seu muntatge a Montjuïc, aquests dibuixos foren esborrats i els plafons es van redecorar amb altres dibuixos de monuments de ciutats del món, tot i que predominaven els símbols de Barcelona (Sagrada Familia, monument a Colom, l'escut de la ciutat, etc.). A la part superior dels plafons, d’on sortien els braços, hi havia altres plafons més petits a on hi havia representats símbols aeronàutics. Coronava el conjunt una enorme estructura esfèrica, recoberta amb una lona vermella i amb franges de bombetes que es veia de lluny. Les quatre barquetes, tenien una capacitat aproximada entre 6 i 8 passatgers, i anaven pintades de colors diferents. Exceptuant la desproporció entre la barqueta i el globus del zepelí, val a dir que el nivell de detall era molt elevat. La base consistia en una estructura circular formada per cinc graons que envoltaven tot el seu perimetre.
L’exemplar de Montjuïc va ser construït a Hamburg (Alemanya) pel constructor Hugo Haase cap al 1930, sota el nom de Zeppelin Weltflug, i es tractava d’una de les dues úniques unitats construïdes per aquest fabricant. Se sap que a partir de la segona guerra mundial va funcionar a Hannover (Alemanya), fins que fou retirat el 1963 per poc després ser dut cap a Barcelona. A Montjuïc ocupà lloc al nivell superior enfront del Torbellino fins al 1973, any en que la seva antiguitat i desgast motivaren la seva retirada.
-La realització d'aquesta fitxa no hauria estat possible sens el valuós ajut de Fred Blachwitz-
En aquesta imatge pot veure's el Zeppelin el dia de l'inauguració del parc, amb el general Franco i senyora, Josep M. de Porcioles i José A. Borges entre d'altres personalitats, baixant cap al nivell mitjà al juny del 1966. Si us fixeu, els plafons laterals del Zeppelin encara estaven sense decoració definitiva (arxiu històric de Barcelona)
Un altre aspecte del Zeppelin de Montjuïc cap al 1968, ja amb la seva decoració definitiva (arxiu Jaume Susany)
NORIA (1966-1973)
El Parc d’Atraccions de Montjuïc disposà de dues rodes panoràmiques al llarg de la seva existència. La primera es tractava d’un model que disposava de 16 gòndoles metàl·liques en forma de seient descobert amb una capacitat màxima per a tres persones. Eren encarades en el mateix sentit de la marxa i disposaven d’un estrep als peus per disminuir la sensació d’inseguretat dels passatgers. Tota l’estructura era pintada de blanc i estava guarnida amb una sèrie de tubs fluorescents i bombetes repartides per tota la roda que provocaven un efecte espectacular quan aquesta girava, en fer-se fosc.
En fer-se fosc, l'il·luminació de la Noria donava un efecte espectacul·lar, com pot veure's en aquesta imatge del 1968 (arxiu fotogràfic de Barcelona)
Esquema de les gòndoles originals de les rodes Eli Bridge, diferenciant amb colors les tres parts de què es composen: protectors superiors, seient i estrep. Les gòndoles de la Noria de Montjuïc no disposaven dels protectors superiors.
La Noria de Montjuïc va ser construïda a Illinois (Estats Units) per l’empresa Eli Bridge Company cap als anys cinquanta sota el nom de Aristocrat Wheel. Originàriament els seients anaven equipats, a més de l’estrep dels peus, amb uns protectors laterals amb reixeta col·locats a l’alçada del cap del passatgers. S’ignora el motiu pel qual van ser desproveïdes de tal accessori en arribar a Montjuïc, encara que és molt possible que es treiéssin per augmentar la panoràmica del passatger. Era situada al nivell mig davant dels Avioncitos, i amb el pas dels anys, el seu desgast va aconsellar substituïr-la per un model més modern que s’anomenaria Noriavisión. Malgrat deduïr que va ser adquirida a Montjuïc de segona mà (donats els pocs anys que donà servei), s'ignora quin era el seu origen i es descarta que provingués del Coney Island de Caracas pel fet de funcionar allà un model de roda completament diferent. Només afegir que la vista d’aquesta roda des del monument de La Sardana va ser l’imatge que va inspirar el disseny del logotip del parc.
|
DADES TÈCNIQUES
|
|
|
|
Nombre de seients
|
|
16
|
|
Capacitat per seient
|
|
3 passatgers
|
|
Capacitat total
|
|
48 passatgers
|
|
Velocitat màxima
|
|
4,75 r.p.m.
|
|
Alçada
|
|
20,42 ms.
|
|
Llargària
|
|
18,6 ms.
|
|
Amplada
|
|
12,20 ms.
|
|
Pes
|
|
1 Tm
|
Dades extretes de www.elibridge.com
NORIAVISION (1973-1998)
Es tractava d’una roda panoràmica de nova factura més gran que l’anterior, amb 32 metres d’alçaria i disposant en aquest cas de vint gòndoles circulars en forma de cistella amb una capacitat cadascuna de quatre passatgers, que permetien 80 passatgers alhora. Disposava d’uns suports més amples completament pintats de vermell, i la roda anava pintada de diversos colors, combinant tubs fluorescents i bombetes que aconseguien un efecte espectacular en fer-se fosc. Les gòndoles anaven pintades de diferents colors entre elles amb una ampla fanja blanca i disposaven totes d’un cobert circular a mode de teuladeta del mateix color que la cistella. La part inferior de l’estructura albergava una cabina per a l’expedició de tiquets al damunt de la qual hi havia disposat un enorme rètol lluminós amb el nom de l’atracció. La seva ubicació era la mateixa que la seva antecessora, des d'on es podia contemplar una gran panoràmica de la ciutat.
La Noriavisión de Montjuïc, recent muntada a mitjans dels anys setanta (arxiu Josep Manel Castro)
Val a dir que quan es va instal·lar la roda panoràmica de Montjuïc, va ser anunciada com la roda més alta d'Espanya, d'Europa i, en ocasions, del món, cosa que evidentment no era del tot certa. Tot i que el mateix model ja funcionava al parc d'atraccions d'Artxanda (Bilbao) i a la del parc d'atraccions de Madrid, aqui es jugava amb el fet de que era instal·lada al cim de la muntanya des del qual es podia divisar una panoràmica molt més privilegiada que des d'altres llocs. Construïda a Leganés (Madrid) per l’empresa Robles Bouso Atracciones, donà un bon resultat i els parcs d’atraccions de l’època es van bastir del mateix model (d’igual o menor grandària) com el ja anomenat d’Artxanda o el de Saragossa. Tot i que no es disposa de dades que ho confirmin definitivament, és molt probable que amb el tancament del parc d’atraccions de Montjuïc, la roda panoràmica fos traslladada al parc Holiday World de Maspalomas (Illes Canàries), a on funcionaria avui dia sota el nom de Rueda Noriavisión, i més coneguda simplement com a Noria.
La Rueda Noriavisión, actualment al parc Holiday World de Maspalomas, a Gran Canària (arxiu Holiday World)
CASA MAGNÉTICA (1974-1998)
Atracció estàtica amb un efecte molt aconseguit. Constava d’un edifici aparentment normal però que el seu interior tenia la base i les parets inclinades uns quants graus. Dins l’habitació hi havia alguns elements propis d’una casa: una taula, i una cadira fortament subjectats i parcialment pintats de blanc. L’estància s’il·luminava lleugerament amb l’anomenada llum negra (fluorescents ultravioletes), que provocava una penumbra a la qual ressaltava el blanc dels mobles. El visitant, una vegada dins, tenia la falsa percepció de que l’habitació no estava inclinada però la força gravitatòria amb què era empès cap a la part inferior de l’inclinació el desaforava. L’origen de la casa magnètica el podriem situar als Estats Units, a on la primera coneguda va ser ideada per a ser muntada en una fira per Arthur B. Griffen. Constava d’una cabana construïda de fusta amb elements domèstics i amb una lleugera inclinació. Com altres atraccions de fira de l’època a on eren explotats els efectes visuals i les falses sensacions, va resultar molt exitosa. Amb el pas dels anys, les cases magnètiques s’anirien perfeccionant incloent-hi habitacions amb diferents inclinacions, efectes d’aigua o inclús objectes que es movien en sentit contrari a la gravetat, per reforçar la falsa sensació. Van ser conegudes com a Tilt House, Mistery Shack, Tipsy House i, ocasionalment com a Casa Magnética (en castellà), de la qual resta un exemple al parc Six Flags de Geòrgia (EE.UU.) o al Phantasialand de Kheulen (Alemanya).
Entrada de la Casa Magnética de Montjuïc cap al 2001. Una vegada tancat el parc, aquesta fou una de les últimes instal·lacions en ser desmantellada. Es pot apreciar com fins a l'últim moment va conservar la mateixa decoració amb quà fou inaugurada (foto arxiu Josep Manel Castro)
Per la seva simplicitat, la Casa Magnética de Montjuïc va ser construïda pel mateix parc d’atraccions arrel de la reforma de mitjans dels anys setanta. La seva senzillesa i el seu baix cost de manteniment, sumat a l’espectacularitat que seguia provocant als visitants malgrat el pas del anys, van fer que es mantigués quasi intacta fins a la clausura del parc.
JAULAS (1966-1998)
Curiosa atracció accionada per la força humana que consistía en una estructura metàl·lica de la qual i mitjançat uns braços engranats penjava una cabina enreixada, a mode de columpi. El passatger, una vegada dins de la cabina havia d’impulsar-la amb força (si era necessari amb l’ajuda d’un operari) i fent-la balancejar al davant i al darrera. Segons l’impuls donat, la gàbia, que sempre mantenia la seva posició vertical, podia arribar a donar una volta sencera. La parada s’aconseguia deixant d’impulsar la gàbia des de dins i mitjançant un fre accionat pel maquinista que consistía en fer sobresortir una capçal situat a la part inferior de l’estructura que fregava la base de la gàbia. Un problema que tenia la gàbia era que quan portava prou força i el passatger perdia el ritme de l’impuls, aquest podia caure dins de la cabina sense que aquesta parés de moure’s.
L’origen d’aquest tipus d’atracció es situaria als anys trenta entre Anglaterra i els Estats Units, tot i que en aquest últim pais es va acabar patint una vertadera psicosi contra aquesta atracció, responsabilitzant-la d’accidents molt més greus com llançar al passatger fora de la gàbia o provocar amputacions. Per aquest motiu van acabar per ser prohibides a tots els parcs d’atraccions dels Estats Units i només se’n conserven en funcionament algunes a Europa. En el cas de Montjuïc, formaven l’atracció un total de set gàbies i podrien provindre parc Pont Pleasant, a Nova Jersey, fabricades per un constructor desconegut, tot i que al Coney Island de Caracas hi va haver uns exemplars similars sota el nom de Cajas Voladoras. A Montjuïc van funcionar des del 1966 fins al 1998, amb el tancament del parc, sense registrar accidents més greus que rascades de colzes o genolls que podien resoldre’s a la farmaciola del parc. En un principi, les Jaulas van ser ubicades a la part superior del parc, entre la primitiva Xurrería i el Bar Restaurant. A l’any 1969, la construcció del telefèric del Castell va comportar ubicar l’estació intermitja dins del parc d’atraccions, just a on estaven instal·lades les Jaulas. Per aquest motiu van ser desplaçades uns metres i van quedar fixades al costat del Loco-Ratón fins al tancament del parc.
CALESITAS (1966-1974)
Una altra atracció per als més petits, consistent en un eix central giratori del qual partien vuit braços als extrems dels quals anaven acoblats uns carrets amb forma de tartana i una figura de cavall al devant. El fet de que les rodes de la tartana rodessin pel damunt de la plataforma fixa i la fidelitat dels detalls com uns falsos estreps que anaven enganxats als cavalls donava als més petits la sensació de guiar als cavalls perquè arrosseguessin la tartana. Cada tartana tenia dues places amb un total de 16 passatgers. Aquesta atracció provenía del Coney Island de Caracas, a on funcionà sota el nom de Quitrines (el quitrín era el nom que se li donava a una mena de tartana molt utilitzada al s. XIX a Sudamèrica). La combinació de vehicle tirat per cavalls va ser un tema poc freqüentat pels fabricants d’atraccions al s.XX, així que probablement es tracti del model fabricat per W.F. Mangels Company als Estats Units. Les Calesitas funcionaren a Montjuïc fins a la gran renovació de mitjans dels anys setanta.
BOOMERANG (1990-1998)
Era una mena de muntanya russa amb un traçat interromput, és a dir, els seus extrems disposats en forma de V no estaven units, formant dues grans rampes. Disposava d’un tren de set cotxes amb cabuda unitària de quatre persones. El recorregut constava d’una rampa inicialment de baixada (prèviament pujada mitjançant un sistema de cremallera), per després fer una pujada d’impressió amb un petit tram invertit situat a una corba, a continuació entrava a un gran looping i finalment pujava l’altra rampa paral·lela a la primera, a on es detenia el tren de cotxes. Quasi immediatament, per inèrcia tornava a caure de manera que tornava a fer el mateix recorregut de manera invertida. Aquest tipus de recorregut va generar una gran espectació a l’època, quan la majoria de muntanyes russes del nostre pais mantenien, per exemple, la posició vertical dels cotxes durant tot el recorregut.
Vista general del Boomerang de Montjuïc, a mitjans dels anys noranta.
Segons el fabricant, el fet de gaudir del mateix recorregut dues vegades en sentits contraris era una de les característiques més importants, ja que un sol circuit permetía el doble de recorregut sense repetició i això repercutía en l’estalvi d’espai, d’estructura i d’inversió. La unitat de Montjuïc va ser instal·lada el 1990 necessitant que es construïssin ciments amb pilones de formigó per suportar l’enorme estructura tubular. Va funcionar fins al tancament del parc, i el seu excel·lent estat i el relatiu poc ús va permetre ser desmuntada i revenuda al parc d’atraccions Six Flags de Nova Orleans, a on se li va canviar el nom original de fàbrica "Boomerang" pel de "Zideco Scream". L'huracà Katrina que tan mal va fer en aquella zona l'any 2005 probablement va malmetre definitivament l'instal·lació. Actualment, hi ha repartides més de quaranta unitats d’aquesta mateixa atracció arreu del món.
El tren a punt de baixar des de l'inici del recorregut
DADES TÈCNIQUES DEL BOOMERANG I ESQUEMA DEL CIRCUIT
|
Longitud recorregut
|
|
285 metres
|
|
Alçada total
|
|
35.5 metres
|
|
Velocitat màxima
|
|
75.km/h
|
|
Nombre d’inversions
|
|
6
|
|
Àrea ocupació
|
|
88 x 30 ms = 2.640 m2
|
|
Alçada mínima passatger
|
|
1.20 metres
|
|
Cotxes per tren
|
|
7
|
|
Passatgers per tren
|
|
28 persones
|
|
Número de trens
|
|
1
|
|
Capacitat per temps
|
|
760 passatgers/hora
|
Les dades tècniques d'aquesta fitxa han estat extretes de www.vekoma.com
TREN DEL OESTE (1966-1998)
Es tractava d'un petit ferrocarril de via estreta que realitzava un recorregut per diferents seccions del nivell mitjà del parc d'atraccions.
Aquest ferrocarril, tenia unes característiques tècniques que el diferenciaven de la resta de línies del seu tipus. Per un costat va ser construït amb un ample de via de 600 mm i per l'altre, el seu traçat, malgrat de disposar de via doble no permetía l'encreuament de trens, ja que fou instal·lat amb només tres carrils i el carril central l'utilitzaven totes dues vies. De tota manera, l'existència de només una unitat de tren no va ocasionar cap impediment per a la marxa de l'instal·lació. La via estava formada per carrils d'uns 10 Kg/m col·locats en barres de 9 metres, units entre si per brides planes de quatre forats i eren fixats a les travesses mitjançant tirafons. Les travesses eren de fusta, tenien unes mides de 110x20x14 cms i eren separades a una distància d'uns 65 cms.
Plànol del recorregut del Tren del Oeste (arxiu Carles Salmerón)
El traçat tenia una longitud total d'uns 400 ms i consistia en una part central de doble via i dues grans corbes als extrems. La línia disposava d'una estació i un pas a nivell, tot i que la via estava separada dels passeigs del parc per un petit mur de vegetació. En una de les corbes hi havia l'estació, amb una gran marquesina de fusta, i a l'altra el recorregut era amenitzat per unes figures de fiberglàs que representaven animals, com un hipopòtam o un cocodril entre altres. Trigava uns quatre minuts a fer tot el recorregut.
El Tren del Oeste a mig recorregut, cap al 1976. Pot observar-se perfectament el tram de recorregut a on s'aprofitava el mateix rail per anar i per tornar (arxiu Julio Baños)
La locomotora havia estat construïda a Buffalo, Nova York per l'empresa Allan Hershell Co. al 1964 sota el nom Iron Horse. Originalment anava equipada amb un motor de benzina Tornado OHC de sis cilindres de la casa Jeep Willys. Però en arribar a Montjuïc, se sap que va ser substituït per un de dièsel de quatre cilindres, d'un tipus similar als que a l'època substituïen els motors de benzina originals dels taxis Seat 1500 (Matacás, Mercedes-Benz, Barreiros,...). El motor era molt menys potent que l'original però acomplia amb la seva funció. Amb el pas dels anys però, la fumera que desprenia deixava un ambient lleugerament molest al seu pas.
La locomotora, del tipus B-2-B DM, portava acoblat un tènder de dos eixos amb seient per al maquinista i tenia un diàmetre de rodes de 300 mm (les motrius) i de 610 mm (les lliures). El motor transmetia la seva força als bogies extrems per mitjà de cardans. La màquina disposava de tots els accesoris característiques de les locomotores de l'oest posteriors a la guerra civil nordamericana, equipada amb llanternó, campana i xemeneia amb apagaguspires. Era pintada en una combinació prou estrident, amb la caldera negra, la cabina vermella i els remats grocs, i al tènder portava la inscipció Tren del Oeste, malgrat que la locomotora conservava la placa original de fàbrica a on resava Iron Horse.
Els cinc cotxes de passatgers, eren del tipus descobert i disposaven de quatre aixos, amb dos bogies cadascun i rodes de 180 mm de diàmetre. Van ser construïts totalment de ferro, i l'accés al seu interior es practicava per uns entrants laterals. L'interior era dividit en quatre compartiments separats amb un seient tapissat d'sky per a dues persones, i amb una capacitat total per a 8 passatgers. Tots els cotxes eren pintats en colors diferents entre ells i tenien el mateix disseny, excepte l'últim que tenia el tester posterior arrodonit.
El Tren del Oeste a l'any 1990 ("Els Trens de Barcelona", Carles Salmerón)
El Tren del Oeste va funcionar al parc d'atraccions durant els seus 32 anys de la seva història, i un cop tancat aquest, quasi immediatament es va procedir a retirar-lo aixecant la via. Probablement acabés a un ferrovell, tot i que perfectament va poder ser preservat traslladant-se a algun magatzem per a algun col·leccionista o per revendre's posteriorment a un altre parc, encara que no es disposa de referències.
Aquesta fitxa ha estat realitzada en base al capitol aparegut al llibre "Els Trens de Barcelona", de Carles Salmerón (1990)
Publicitat del fabricant Allan Herschell, publicada a una revista a l'any 1964 (arxiu Arizona & Pacific Railroad)
TREN FANSTASMA (1966-1998)
Fou una de les atraccions més emblemàtiques del parc d’atraccions de Montjuïc. Malgrat que al Coney Island de Caracas se sap que funcionava un de similar, es quasi segur que es va construir nou per al parc de Montjuïc. En ocasions se l'ha anomenat erròniament "Tren del Terror" o "Tren de la Bruixa", però oficialment sempre va mantindre el nom de Tren Fantasma o, ocasionalment als inicis del parc, Túnel Fantasma.
Tractava d’una serie de vagonetes independents amb cabuda per a dues persones cadascuna que circulaven per un circuit a dos nivells, la majoria del qual transcorria per l’interior d’un espai tancat que quedava en penumbra o il·luminat amb llum negra (fluorescents ultravioletes). El seu interior estava decorat amb motius majoritàriament terrorífics, representats per diversos murals (un cementiri, unes rates gegants devoradores, etc), diverses figures mòvils com els anomenats “esquelets músics” o vampirs que volaven damunt del cap dels viatgers, o altres figures estàtiques con un enorme dimoni que penjava del sostre i que provocava certa impressió. En una de les seccions, hi havia un hipopòtam en un estany i una catarata d’aigua que funcionava mitjançant un circuit tancat, amb un efecte molt aconseguit. A l’exterior, una façana de cartró pedra imitava un mur tètric a on, a la part superior una enorme llagosta que movia les antenes i, a la part inferior, un gran camaleó movia el cap i encenía els ulls.
Les vagonetes funcionaven damunt d’un únic carril central, per on la roda central i davantera de la vagoneta prenia el corrent a la vegada que la guiava. Les rodes del darrera rodaven per ambdues plataformes de fusta disposades a banda i banda del carril central. Una vegada a l'interior i després de fer diverses ziga-zagues pels diferents ambients, pujaven una rampa pronunciada fins a un segon pis mitjançant un sistema de cremallera. A meitat del recorregut superior el circuit sortia momentàniament a l’exterior per tornar-se a endinsar a la foscor, baixar una altra rampa de similars característiques a l’anterior i finalment sortir a l’estació altra vegada concloent el circuit.
El Tren Fantasma sempre va gaudir d’un gran èxit, sent reformat a mitjans dels anys setanta. El caràcter invariable de la decoració durant anys, no va ser motiu per fer minvar la gran quantitat de visitants que feien cua per pujar-hi sempre que el parc era obert.
L'antic polvorí
Una de les caracterísques que feien especial el Tren Fantasma i que va passar inadvertida per a la majoria de visitants durant l'história del parc d'atraccions de Montjuïc, fou l'espai interior per on discorria l'actracció: es tractava d'un antic polvorí que havia format part d'un destacament militar posat en servei l'any 1898 i que s'anomenava "Álvarez de Castro". Per a l'adaptació a l'atracció, no va caldre fer excessives modificacions de l'edifici existent i es van conservar per exemple els antics raïls per on havien circulat les vagonetes que facilitaven el trasllat de la munició o les faroles que il·luminaven el seu interior. Amb el desmantellament del parc, l'edifici es va respectar i avui el podem contemplar integrat dins dels jardins "Joan Brossa", amb la seva façana original de mamposteria recoberta de vegetació. Una placa del jardí instal·lada al seu front ens recorda l'original funció de l'espai.
MONTAÑA RUSA INFANTIL (1966-1998)
L’anomenada Montaña Rusa Infantil era una atracció dedicada per als més petits, i consistía en una muntanya russa en miniatura que imitava molt lleugerament les emocions que provocava la seva homònima per a adults. Consistia en un circuit ovalat de poc més de cinquanta metres, que acusava nombroses pujades i baixades, creant un recorregut lleugerament sinuós: mentre que el punt més alt assolia els 4,70 ms, el punt més baix es trobava a 3,65 ms del terra. Disposava d’una estació amb cobert dotada d’una petita andana que permetía la cabuda dels cotxes, a la qual s’accedia mitjançant unes escales amb barana. Els cinc cotxes anaven acoblats un darrera l'altre formant un petit tren mitjançant un sistema semblant a l'utilitzat pels trens Talgo. Eren metàl·lics amb un compartiment de dues places cadascun, seient tapissat amb sky, i una barana abatible de seguretat. Si bé inicialment els cotxes anaven pintats de color blau clar amb remat vermell i el rostre d’un paiasso al lateral, posteriorment serien pintats sencerament de color vermell, igual que els carrils, amb alguns element de l’estació de color verd fosc. Aquesta atracció era ubicada a la planta infantil, davant del Carrusel Gigante i prop dels Avioncitos.
Los 5 Musicales eren una banda musical que el 1968 escolliria la Montaña Rusa Infantil de Montjuïc com a escenari per a la foto de la portada d'un dels seus E.P. ("Hay tantas chicas en el mundo" de Juan José Aldaní)
Tot apunta a que aquesta atracció va ser construïda probablement entre els darrers anys cinquanta i els primers seixanta a Portland (Oregon, EE.UU.) per l'empresa Miler Coaster Company. Encara que la decoració i detalls encaixen amb una patent d'aquest constructor datada de mitjans dels anys cinquanta, val a dir que a la mateixa època hi havía com a mínim dos constructors més que produien un model pràcticament idèntic, entre ells B.A. Schiff (Miami).
La Montaña Rusa Infantil de Montjuïc al 1967, amb la seva primera decoració (arxiu Jaume Susany)
El fet que al Coney Island de Caracas funcionés una muntanya infantil d’un altre constructor (Tumble Bug, de Traver Engineering Co.), fa pensar que la de Montjuïc va ser adquirida de segona mà a un altre propietari o potser nova, ja que aquest model es va fabricar durant força temps i com ja s'ha vist per diversos constructors. Després de funcionar a Montjuïc durant tots els anys que restà obert el parc, va ser desmantellada ignorant-se el seu desti, tot i que la seva antiguitat i desgast fan imaginar que es va desferrar definitivament.
ZIG-ZAG, Revoltillo (1966-1998)
El Zig-Zag consistia en un eix central giratori de la part central del qual partien tres braços radials que suportaven cadascun sengles eixos giratoris. Acoblades a aquests últims i també de manera radial, anaven penjades quatre barquetes. En posar-se en marxa l’atracció, els eixos que suportaven les barquetes feien el moviment de rotació, mentre que el gir de l’eix central que movia els tres braços provocava el moviment de translació. Les barquetes, metàl·liques, tenien un compartiment per a dos passatgers i una barra de sujecció de seguretat. L’atracció anava decorada amb bombetes que donaven efecte quan es feia fosc, i anava pintada amb diferents colors: les barquetes anaven pintades de blau, mentre que part dels braços i eixos que les suportaven alternaven el groc i el vermell.
El Zig-Zag als últims anys de funcionament, a la imatge amb les barquetes tapades per les lones (arxiu Josep Manel Castro)
Fragment de la patent original del Zig-Zag corresponent a les barquetes, any 1956 (Font: United States Patent Office)
Aquesta atracció havia estat construïda a Illinois (Estats Units) per l’empresa Eli Bridge Company sota el nom Scrambler, en base a una patent de l’inventor Lee A. Sullivan datada del 1956. Va ser un model molt estés als Estats Units, i avui dia encara hi ha exemplars en funcionament. El de Montjuïc va ser batejat inicialment com a Revoltillo, però poc després seria renomenat Zig-Zag i va funcionar durant els trenta-dos anys que es va mantindre obert el parc. Com a mínim va ocupar dos llocs al llarg del seu funcionament: a la zona central del nivell mitjà els primers temps, i posteriorment i dins del mateix nivell, ocupant el lloc tot just enfront de l’entrada de La Sardana. És molt probable que l'atracció provingués del Coney Island de Caracas, a on sembla que va funcionar un model idèntic amb el nom de Mezcladora.
El Zig-Zag als primers anys vuitanta, ubicat tot just darrera de l'entrada de La Sardana (arxiu José Luís Sierra/www.achus.biz)
PARACAÍDAS (1966-1973)
El Paracaídas consistía en eix giratori central que suportava una gran estructura circular per la seva part central que es matenia constantment en posició obliqua. Del perímetre de la estructura penjaven una sèrie de gòndoles semblants a les d’un telecadira. En posar-se en marxa l’atracció, la circunferència girava sense perdre el grau d’inclinació, de manera que les gòndoles, a més de girar anaven pujant i baixant segons el punt a on es trobéssin a la vegada que eren empeses cap a l’exterior degut a la força centrífuga. Les gòndoles tenien un compartiment amb capacitat per a dues persones i a la seva part superior disposaven d’una mena de paraigua metàl·lic que recordava lleugerament a un paracaigudes. A causa de la permanent obliqüitat de l'estructura, l'accés a les gòndoles només era posible d'una en una, d'una manera semblant a la utilitzada per accedir a una roda panoràmica.
El Paracaídas de Montjuïc al 1967, al nivell mitjà del parc (arxiu Josep Manel Castro)
Posteriorment, el disseny d’aquesta atracció derivaria en un model de característiques similars en que que l’eix central, enlloc de ser fixe i vertical, era abatible i inclinat. El moviment era el mateix amb la diferència que el braç central aixecava l’estructura circular en el moment de posar-se en marxa, assolint diverses alçades. Diversos constructors van patentar atraccions similars amb noms semblants, però cal no confondre-la amb una atracció apareguda molts anys abans que consistia en paracaigudes de lona disposats de manera semblant al Paracaídas, als quals es lligaven els passatgers. Després d’alçar-se considerablement i sempre penjats d’un cable, els paracaigudes es deixaven anar imitant la sensació d’un salt real. Aquesta atracció, com altres, no era més que un simulador d’entrenament per als futurs aviadors de l’exèrcit nord-americà, convenientment modificat, mentre que l’atracció que tractem no era més que una derivació inspirada en aquesta, d’aqui que les gòndoles anéssin equipades amb el paraigua. La permanent posició inclinada del conjunt de gòndoles només possibilitava l'accés a les mateixes d'una en una a la vegada, d'una manera semblant a l'utilitzada a les rodes panoràmiques.
Una imatge nocturna amb el Paracaídas en primer terme, any 1968 (arxiu fotogràfic Barcelona)
El Paracaídas de Montjuïc, en la seva versió de braç fix, va ser construït als Estats Units per la firma Franz Hrubetz & Co. a partir del 1957, sota el nom de Paratrooper. Probablement adquirit de segona ma, s'ignora el seu origen. Era pintat en diversos colors i fou redecorat amb una nova il·luminació diferent a la de sèrie, a més de ser desproveït d'algun dels seus elements, com per exemple unes seccions ondulades que en un principi haurien guarnit la part superior dels radis de l'estructura circular. Amb la gran renovació del parc realitzada a mitjans dels anys 70, aquesta atracció que ja era força envellida, seria substituïda per un exemplar similar de nova factura anomenat Twister.
TWISTER (1974-1998)
Com a conseqüència de la retirada del Paracaídas, aproximadament al mateix lloc es va instalar l'anomenat Twister, que no era sinò una versió més avançada de l'anterior. La diferència bàsica es trobava en el fet de que l'eix central ja no era vertical i fixe, sinó que era inclinat i abatible. Això permetia l'accés a la vegada a totes les gòndoles quan l'eix es trobava en posició inferior, ja que l'estructura que les subjectava quedava completament paral·lela amb el terreny. Al moment de posar-se en marxa, mitjançant un sistema pneumàtic, el braç s'aixecava fent adoptar la mateixa posició obliqua que ja de per si tenia el model antic.
El Twister en marxa, amb el braç enlairat, al poc temps de ser instal·lat (arxiu Jaume Susany)
El Twister en posició de parada, amb les gòndoles a la part inferior disposades per l'accés dels passatgers, anys setanta (arxiu Josep Manel Castro)
No es ténen gaires dades sobre el Twister de Montjuïc, tot i que sembla ser que una vegada més havia estat construït per l'empresa madrilenya Robles Bouso Atracciones, encara que val a dir que la gran difusió d'aquesta atracció va promoure la seva construcció per part de molts fabricants. Avui dia, amb algunes variants, segueix en estoc. Amb la clausura del Parc d'Atraccions Montjuïc, el Twister va ser desmuntat i es desconeix quin va ser el seu destí.
GUSANO (1966-1974)
El Gusano consistía en un eix central giratori del qual partien diversos divuit radis a l’extrem de cadascun dels quals hi anava subjectat un cotxe. Els cotxes anaven col·locats seguits, de manera que no hi havia ni primer ni últim, mentre que el circuit circular acusava desnivells suaus. Una lona replegada descansava a tot el perimetre interior a la dreta dels cotxes, i al poc d’entrar en funcionament es desplegava i recobria els cotxes mentre seguien rodant, de manera que semblava un enorme cuc. Els cotxes, arrodonits, tenien un compartiment amb capacitat per a dos passatgers, una barra cromada de subjecció i un ampli estrep per facilitar l’accés. L’atracció en sí anava envoltada d’una andana constituïda per taulons de fusta i una barana metàl·lica, i pel que sembla l’exemplar de Montjuïc disposava d’una estructura tubular per suportar un envelat de lona que no sempre va dur instal·lat.
Aquesta atracció, força comuna als parcs d’atraccions d’arreu del món i molt especialment als dels Estats Units durant els anys seixanta, havia estat concebuda per l’inventor H.F. Maynes cap a l’any 1922. Amb el pas dels anys, l’atracció aniria evolucionant afegint-se la lona que tapava els passatgers i posteriorment, música. Va ser versionada per força constructors donada la seva popularitat, però amb el pas dels anys va perdre atractiu i avui amb prou feines queden uns pocs exemplars en funcionament.
Planols superior i lateral del Caterpillar original dissenyat per H.F. Maynes al 1922 (United States Patent Office)
Pel que sembla quasi segur, el Gusano de Montjuïc va ser fabricat pel constructor Allan Herschell Co. a Buffalo (Estats Units) durant la segona meitat dels anys cinquanta, sota el nom de Caterpillar, i com en d’altres atraccions, molt probablement va ser adquirit de segona mà procedent del clausurat Coney Island de Caracas. Amb el pas dels anys, el seu progressiu desgast i envelliment van motivar la seva substitució per una unitat similar de nova factura, anomenada Amor Express.
El Caterpillar en una foto de fàbrica, idèntic al Gusano que funcionava a Montjuïc (arxiu Allan Herschell Co. Inc.)
AMOR EXPRESS (1974-1998)
L’Amor Express va substituïr l’antic Gusano, i malgrat ser de nova factura tenia poques diferències amb el seu predecessor. Disposava igualment de divuit cotxes tots units i una lona que els cobria quan estava en funcionament. En aquest cas, disposava d’un cobert conformat per una estructura metàl·lica suportada per sis columnes decorades amb metacrilats de colors i decoracions diverses. A la part superior, disposava d’un seguit de cors formats per bombetes, i a la part davantera, el nom de l’atracció també format per bombetes donaven al conjunt una espectacularitat notable en fer-se fosc.
Encara que parcialment, aquesta imatge del 1994 ens mostra l'estructura de l'Amor Express de Montjuïc amb part de la seva decoració (arxiu Jaume Susany)
L’Amor Express fou adquirit nou arrel de la reforma que patí el parc a mitjans dels anys setanta, i fou construït per l’empresa madrilenya Robles Bouso Atracciones. A la mateixa època se’n van construïr diversos exemplars, i avui encara es poden veure en funcionament, per exemple, el del parc de Benalmádena (Màlaga) o el del parc d’atraccions de Saragossa, ambdós idèntics al de Montjuïc a excepció d’algun detall decoratiu. Amb el tancament del parc de Montjuïc, l’Amor Express fou desmuntat i s’ignora quin va ser el seu destí.
BARCO MISSISSIPPI (1973-1998)
El Barco Mississippi consistia en una atracció estàtica que tenia forma de vaixell vapor clàssic del riu Mississippi. Decorat amb les dues xemeneies, la turbina de pales i altres detalls, es trobava enclavat i fixe dins un petit estany que reforçava la sensació de vaixell. El seu interior però, consistia en un seguit de passadissos en semi-penumbra plens de trampes i sorpreses com per exemple, laberint, terra inestable, terra de rodets, un cilindre mòbil i altres per l’estil. En realitat es tractava d’una estructura metàl·lica, que anava guarnida amb cobertes de taulons de fusta i baranes metàl·liques, i amb peces de fibra que li donaven l’aspecte de vaixell. Un total de tres nivells a través d’un recorregut fixe, permetien tornar a sortir dalt de tot i seguir el recorregut a través d’un segon passadís de tornada.
El Barco Mississippi a Montjuïc, els últims anys del parc (arxiu Fran/www.achus.biz)
 
Un dels passadissos interiors i una de les cobertes del Barco Mississippi (2008)
El Barco Mississippi va arribar a Montjuïc arrel de la gran transformació que patí el parc a mitjans dels anys setanta, i va ser instal·lat al nivell intermig al costat del Ciclón i el Twister. En un principi, anava col·locat al bell mig d'un reduït estany de manera que tot i que ho semblava, no arribava a tocar l'aigua per evitar la corrosió. Amb el pas dels anys i per tal d'evitar la neteja de l'aigua de l'estanyol periòdicament, es va omplir de terra i s'hi va plantar gespa. S'ignora qui va ser el constructor del Barco Mississippi, tot i que pel que sembla va assortir d'altres parcs d'atraccions espanyols i inclús algun d'estranger, com és el cas per exemple, del Casino Pier a Nova Jèrsei (EE.UU.).
Amb el tancament del Parc d’Atraccions Montjuïc, el Barco Mississippi va ser desmuntat peça a peça i val a dir que la seva vida útil no va acabar aqui, doncs poc després seria tornat a muntar al PP’s Park de Platja d’Aro (Girona), a on malgrat necessitar alguna petita reparació, segueix dempeus com el primer dia.
El Barco Mississippi a l'any 2008 a la seva ubicació actual, el PP's Park de Platja d'Aro (arxiu Jaume Susany)
|
